Dr. Gabriella Postiglione
Etologia i benestar animal. Departament de medicina veterinària. Alma mater Studiorum, Universitat de Bolonya.
Mai oblidaré la primera vegada que vaig veure una beluga. Era tan sols una estudiant de veterinària cercant un projecte per a la meua tesi i una cosa tenia clara, havia de ser sobre dofins, foques o, amb sort, una altra espècie amb aletes.
Vaig anar a l’Oceanogràfic de València a parlar sobre projectes amb el director del Departament de Veterinària, el doctor Daniel García. Després d’una breu xarrada, em va dir: «Ves i dóna una volta pel parc i si trobes una idea i un professor que la recolze, parlarem de nou». Daniel em va portar a la zona de l’Àrtic i l’enorme iglú on es trobaven els aquaris, em va semblar una mica d’un altre món…
Ací és on vaig descobrir què era una beluga! El mascle, Kairo, estava pacíficament descansant en la superfície. Mentre que la femella, Yulka, estava merodeando per l’hàbitat. Em van encantar tan profundament que vaig oblidar tot la resta. Vaig sentir que podia passar dies tan sols veient a aqueixes criatures grans i blanques, semblades a dofins, però més grans i boniques!
Estava fascinada, i mentre observava a la femella, ella es va parar i va començar a mirar-me a través de l’acrílic transparent. Ens mirem fixament, durant un moment que em va semblar interminable i llavors vaig començar a moure el meu cap a dalt i a baix i ella de forma impressionant, va fer el mateix. Immediatament vaig repetir el moviment, i ella una altra vegada va fer el mateix. Vaig sentir una felicitat indescriptible m’estava ella imitant? Ens estàvem comunicant? Què significaria allò para ella? Per què faria açò? Aquestes preguntes van romandre en el meu cap durant hores, mentre observava asseguda com elles nadaven i jugaven.
Han passat sis anys des d’aqueix dia, i com més aprenc sobre aquests fantàstics animals més preguntes em sorgeixen. En aquell moment no sabia quasi gens sobre ells, però a poc a poc vaig descobrir que eren animals socialment complexos, que són una espècie catalogada com «Quasi amenaçades», i a més, que moltes coses sobre ells encara no tenen explicació.
Un dels reptes més importants d’estudiar aquests animals és accedir a ells en el seu hàbitat natural. Les belugues, estan distribuïdes en latituds altes de l’hemisferi nord. La majoria dels grups passen l’hivern al voltant de l’àrtic i quan el gel es fon a l’estiu, es mouen a rius i estuaris més càlids i a zones costaneres. Algunes poblacions són sedentàries i no migran grans distàncies durant l’any. Les belugues són gregarias i formen grups d’una mitjana de deu individus, encara que durant l’estiu, es poden ajuntar centenars o milers d’elles en estuaris i en zones costaneres poc profundes.
La fascinació i curiositat del principi, segueixen intactes en mi. La meua meta ara és millorar la nostra capacitat per a protegir a aquests animals, cuidar-los i preservar la seua supervivència en el mar a través de l’estudi del seu comportament i de com les hormones poden influir en ell. El més important fins al moment, és que hem ideat nous mètodes no invasius per a aprendre més sobre elles: observar com es comporten, quant poden aguantar la respiració sota diferents circumstàncies, i com recol·lectar les gotetes exhalades amb la respiració. Hem demostrat que si agafem una mostra durant la seua espiració i analitzem aquest soplido, és possible investigar com es reprodueixen a través de les hormones presents en aquesta mostra. D’aquesta manera, podem avaluar indirectament quins elements o situacions poden afectar al seu benestar. Aquests estudis són decisius, ja que ens ajuden a poder conèixer cada vegada millor a aquesta increïble espècie.
Per a aquests animals, com per a la resta d’éssers vius, les hormones són clau en molts dels seus mecanismes fisiològics. Pel que pot ser crucial registrar els nivells de certes hormones de les belugas periòdicament i poder analitzar en quina mesura varien davant determinades situacions que puguen alterar a l’animal. Açò ens permetrà poder conèixer-les millor i determinar amb rigor científic quin situacions afecten al seu benestar, per a així poder protegir-les amb programes de conservació en la seua vida salvatge.
Arreplegar soplidos és menys invasiu que la tradicional extracció de sang, sent a més més senzill de dur a terme diàriament i pot ser utilitzat fins i tot per a l’estudi d’animals en el seu mitjà natural. Ací resideix el gran potencial d’aquesta nova tècnica per a l’estudi de les belugues, tant de les salvatges com les quals viuen baixa cura humana en aquaris.
